Jaume Guinot, barceloní de 46 anys, treballa com a psicòleg des de fa més de 10 anys i en aquest temps ha anat augmentant la seva experiència i estudis en aquest àmbit, incorporant temes com la sexologia, la PNL (programació neurolingüística) o la hi...

La societat actual ens impulsa tot sovint a una recerca obsessiva i malaltissa de la perfecció. No n’hi ha prou de fer-ho bé, sinó que s’ha d’anar més enllà, i això sovint vol dir que no hi ha límit, que no hi ha un punt on trobar que tot ja es perfecte, sempre es podrà millorar. La recerca de la perfecció es quelcom vàlid, no es en si mateix un problema. Esta molt bé voler fer les coses el millor possible, però res més. El problema es quan caiem en aquesta recerca obsessiva, en el mínim detall, en cercar una perfecció impossible que ens durà a una enorme frustració. Quan treballem en aconseguir alguna cosa, en fer-ho el millor possible, estem centrats damunt d’allò que estem fent, i ho gaudim d’alguna manera. Quan entrem en la recerca de la perfecció perdem de vista el fet en si, i ara només importen els detalls, sense veure el conjunt, sense ser conscients ni que, ni perquè ho fèiem.

Quan una persona està en atur, millor que dir a l'atur, hi ha variables que no podem controlar, però si hi ha coses que si podem controlar i modificar. Sobretot cal tenir clar que aquesta és una situació transitòria i no forma part de la persona. Molts pensen que la situació és difícil, i ho és, que les possibilitats són poques, que ho són, però això no és que no hi hagi cap.

L'adolescència és un període de grans canvis, canvis físics, sexuals, socials, i motivacionals. Es deixa de ser nen però tampoc s'és adult de el tot. Es vol més llibertat però sense les responsabilitats d'un adult. Tot d'una ja no volen estar amb els seus pares, que vergonya! Volen sortir amb els amics tot el dia, tenen els primers noviets i novietas, necessiten trobar una identitat pròpia, i als pares us toca aguantar els seus canvis d'humor, que sempre estiguin cansats i com els costa fer les coses ...

És cert que cada ruptura amorosa és diferent i que cada persona el gestiona a la seva manera, però aquí us deixo alguns consells bàsics per poder dur endavant el procés de dol. No es tracta de seguir endavant sense més amb el típic "un clau treu un altre", sinó buscar poder passar aquest dol.

Possiblement algunes persones que llegeixen aquest títol el primer que demanen és que sigui Transgènere, és fàcil d'explicar: es refereix a la persona que s'identifica amb un sexe diferent al que té genèticament i físicament.

Fins fa uns dies hem estat en una quarantena que la gent ha patit amb una enorme resignació, gairebé sense queixes, i entenent que era moment d'anar tots a una, però ara comença la desescalada i tot d’un plegat els problemes surten. També ens estem adonant que el tancament no estava essent tan fàcil. S’ha oblidat abans i ara el factor psicològic. El 15 de març va entrar en vigor un confinament que ha anat mutant i canviant en diferents versions del seu funcionament. S’ha mirat per un costat la salut física de la gent, evitant que es poguessin contagiar, i per altre s’ha volgut protegir la economia productiva, creant sistemes per evitar un tancament massiu, però en cap cas s’ha mirat l’efecte psicològic que això ha de tenir en la població.

Hem passat gairebé un mes i mig tancats a casa, alguns amb por del que podria succeir, tement no tenir feina o vida a la qual tornar en els casos més extrems. Ara podem sortir, i ara tenim realment el gran problema