Bloc

Conta una història que el savi Confuci va animar un dels seus deixebles a caminar per un bosc. Mentre el mestre passejava distretament, xiulant i observant els arbres i els ocells amb què s'anava creuant pel camí, el seu acompanyant semblava nerviós i inquiet. No tenia ni idea on es dirigien. Fart d'esperar, finalment el deixeble va trencar el silenci i li va preguntar: On anem?…. I Confuci, amb amable somriure a la cara, li va contestar: "ja estem".


Aquest text és una bella reflexió sobre la importància de viure el moment present i gaudir de cada moment de la vida. A través de la història del savi Confuci i el seu deixeble, es ressalta la idea que la vida és un viatge en què el destí final és simplement el camí mateix.

El savi Confuci, representant algú que ha après a apreciar la bellesa de l'existència, camina pel bosc amb calma i serenitat, gaudint de la natura i l'entorn que l'envolta. D'altra banda, el deixeble, simbolitzant aquells que es preocupen excessivament pel futur i anhelen arribar a una destinació específica, està ansiós i nerviós, encegat per la preocupació sobre on es dirigeixen.

La resposta de Confuci, “ja estem”, revela la saviesa de viure en el present i trobar significat i plenitud a cada pas del camí. El destí final és el viatge, i cada moment té valor en si mateix.

Aquest ensenyament ens recorda la importància d'aturar-nos a apreciar les petites coses de la vida, trobar la pau ara i alliberar-nos de l'ansietat i l'obsessió pel futur. Ens convida a gaudir de cada instant, sabent que cada pas que fem, cada experiència que vivim i cada persona que trobem al nostre camí, contribueixen a la riquesa i significat de la nostra existència.

En un món accelerat i ple de preocupacions, aquest relat ens convida a ser conscients i presents al moment present. En adoptar una actitud de gratitud i estima per la vida tal com és, podem trobar la felicitat i la pau interior. La història ens anima a ser com el savi Confuci, gaudint de la bellesa i el misteri de la vida mentre caminem pel bosc de l'existència, sense perdre de vista el tresor que és el present.